
El meu avi Josep Bahí ens va deixar avui fa 32 anys, quan jo tot just començava a donar les meves primeres passes. Així doncs no el vaig arribar a conèixer, ni ell tampoc a mi a causa de la ceguesa total que patia. M’han explicat que era una persona humil i equànime. Un home de fermes creences religioses i de gran sensibilitat, que passava moltes hores amb el transistor a la falda escoltant sermons i també música clàssica. Es veu que tenia una predilecció especial per les sonoritats dels violins i més d’una vegada li havien sentit a dir «Són com les veus dels àngels». El meu avi, avesat a la vida rural, mai va tenir un violí a les mans però estic segura que aquell encertat pensament era tota una premonició vers la seva neta més jove. Avui, unes quantes melodies brollen del meu Tilev per anar al seu encontre.










